Quartmetratges

Tiempo, de Jorge Sánchez Jiménez
2011.Digital

Direcció: Jorge Sánchez

Aux. Direcció: Merche Lacalle
Càmera: Ángeles Tena
Direcció Fotografia: Juan Carlos Vega
So Directe: Manolo García
Il·luminació: Pepe Iriarte
Direcció d’Art: Jorge Sánchez
Maquillatge i Perruqueria: Lula Crespo
Producció:Concha Marín, Manolo García

Guió: Jorge Sánchez
Muntatge: Manolo García
Subtítols: Nuria Vicent, Manolo García
Música Original: Rodrigo García

Repartiment
María – Teresa Soria
Hija – Ruth Lezcano
Jorge – Rafa Alarcón
Marido Hija – Alfonso Jarilla       

Médico – Ferran Catalá

Finalista en el I Festival Internacional de Cortometrajes de Dénia 2011 (Sección Estudiantes)
Seleccionado en el X Festival Internacional de Cortometrajes Radio City 2011 (Especial Cortos Valencianos)
Seleccionado en el I Festival de Cortometrajes Castillo de Benisanó 2011

Sinopsi: Maria està a les portes de la mort, però algú molt especial cuidarà d’ella abans de començar l’últim viatge.

Entrevista amb Jorge Sánchez Jiménez

Com et vas iniciar al món de l’audiovisual?
Primerament, m’agradaria dir que el cinema forma part dels meus records des de la infància. Una vegada dit açò iniciar-se en el món de l’audiovisual era qüestió de temps. Aquest moment va arribar a l’any 2008, quan es av organitzar un taller a Xiva. I va  sorgir
com a resultat del curtmetratge anomenat “El hombre del saco”, naturalment estic parlant d’una manera, diguem-ne professional. De manera aficionada jo diria que sobre l’any 1998.

Que et va impulsar a començar amb la  realització de curtmetratges?
El cinema sempre m’ha semblat màgic. I pertànyer a aquest món sempre ha sigut una il·lusió. El curtmetratge és una manera d’acostar-se a aquesta il·lusió.

És la primera vegada que presentes un treball a Quartmetratges?
No.  L’experiència és negativa perquè sempre s’aspira a que les històries que contes arriben al cor dels espectadors, però si no  ets seleccionat, és que alguna cosa has fet malament.

I ara parlant del curtmetratge, com va sorgir la idea que va iniciar aquest treball?
Temps és un homenatge als meus avis. La idea està basada en fets reals, vull dir que quan la meua avia estava morint va dir-li a ma mare en veu alta, he vist a ton para que venia a per mi. Al cap d’un temps ma mare m’ho va contar i jo sempre vaig pensar que ahí hi havia una història.

Quant de temps t’ha portat des de l’escriptura del guió a la seua difusió?
Jo crec que alrededor d’uns set o huit mesos.   .

Quina va ser la part més complicada de la seua elaboració?
Sens dubte el guió, perquè es corria el risc de caure en un guió de telenovel·la, amb tots els meus respectes cap a aquest gènere, però jo volia que la història fos més subtil. De fet, a penes hi ha diàlegs.

I quin moment d’aquest procés recordes amb més estima?
Cuan un dia de rodatge van vindre els meus pares. Per l’emoció que va sentirm a mare, al
cap i a la fi ja he dit que és un homenatge als seus pares.

Alguna pel·lícula o director en els qual t’hages inspirat?
Per a aquest curtmetratge la veritat és que no. Encara que jo crec que per a qui li agrade el cinema d’alguna manera tot el que veu li és influent, encara que de vegades no siga molt conscient d’això.

Amb quina càmera prefereixes treballar?
No crec que les càmeres siguen un element important, encara que naturalment influeixenen que després el curtmetratge puga ser d’una o altra manera determinada, però jo sóc dels que pensen que el m´es important d’un curtmetratge, o d’una peli o de qualsevol document audiovisual és el guió. Em sembla que és la base de tot.

Quins són els ingredients necessaris per a poder dur endavant un projecte d’aquestes dimensions?
Ja sé que sona a tòpic, però qualsevol document audiovisual és un treball en equip, per tant a mi em sembla que qualsevol projecte deu tenir un equip compromès, que discuteixca les diferències, però sempre en funció de que el curtmetratge creisca i millores. Però fonamentalment que l’equip estiga implicat.

Algun curtmetratge fetiche?
Hi ha algun que altre, per exemple, m’agrada molt el de “7 de la mañana” o el de “Dulce”; però amb les bones hist`ries que hi ha per ahí és complicat tenir-ne un.

Cap on creus que camina el curtmetratge?
De moment a la seua exhibició en Quart de Poblet. Després no en tinc ni la menor idea, però el més important és que ha vist la llum i que ha fet el seu recorregut, tot el que vinga a partir d’haí, benvingut siga.

I per últim, que li diries al públic que vindrà a veure el curt a Quartmetratges?
Que no el vegen com una història trista, sinó com una història d’amor, d’amor infinit cap a una persona, en este cas, el de Jorge cap a Maria.